Tras unas semanas viajando por lugares de escaso interés, aquí me hallo de nuevo para intentar describiros este interesante
recoveco donde me encuentro. ¿Alguna vez habéis pensado o sentido que alguien a quien no habéis tratado apenas es como si lo
conociérais de toda la vida? En el país desde donde os escribo ahora, esto sucede de manera contínua. En este fragmento
planetario no hay ningún habitante como por decir originario, nativo u oriundo de este lugar. Aquí todo el mundo es
extranjero, casi todos vamos de paso, y sin embargo, hay más vínculos entre todos los que ahora poblamos este pequeño
fragmento de tierra que en muchos estados o/u/y naciones en donde los nacionalismos y las ideas de patria impiden congeniar a
los moradores de esos territorios. Aquí todo eso se olvida, porque nadie es de aquí ni de allí, todos somos ciudadanos del
mundo. De hecho, este pequeño paraíso apátrida ni siquiera posee un nombre, una bandera o un himno, ya que los que transitan en él, no están el tiempo suficiente como para preocuparse en una cosa que para todos los que lo han pisado hasta la fecha, ha carecido completamente de importancia.
Y muchas veces pienso, me da por pensar: ¿Qué sucedería si las patrias, las banderas, las fronteras se dejaran a un
lado, y solo creyéramos, tuviéramos en cuenta y valorásemos a las personas? Como se decía en una película que vi hace tiempo,
creo que era "Martín (Hache)", la patria de uno son sus amigos, porque cuando no estás en tu tierra, no extrañas tu tierra,
sino tus amigos, estar con tu gente, lo demás es supérfluo. Yo pienso que esta frase está en lo cierto. Enrique Bunbury dice: "Ni patria ni bandera, ni raza ni condición, ni límites ni fronteras, extranjero soy". Un show televisivo llamado "El peor programa de la semana" hizo una vez un gag muy divertido a este respecto. Se trataba de un ficticio titular de prensa que decía así: "El congreso internacional de organizaciones xenófobas ha tenido que suspenderse, ya que ninguna de las organizaciones quería celebrarlo en un país extranjero". A veces, me gustaría que en este mundo tan dividido por los estados, las naciones, las banderas, las patrias, las fronteras y demás pollas en vinagre todos fuésemos extranjeros, estuviésemos donde estuviésemos. Lo explica muy bien el antes mencionado ex héroe del silencio (aunque ahora vuelven y todo eso pero como grupo ya no creo que saquen nada nuevo bajo el sol) Enrique Bunbury en su canción El Extranjero
Suscribirse a:
Enviar comentarios (Atom)
11 comentarios:
A mí me ha pasado. Conocer a una persona y en ese instante sentir un vínculo muy fuerte. Es una sensación extraña que no tiene explicación. Quizás la mejor bandera de un país sea la libertad. Además, las raíces culturales son un referente, pero a veces las raíces son un obstáculo para encontrar un camino propio.
Hace tiempo que quiero ver esa película, MartinH, pero aún no he encontrado el momento.
Hola David. en primer lloc m'ha agradat el poc que he pogut llegir del teu blog.
No considere que u puga valorar les persones sols perqué creu en una pátria, un imne o una bandera, tot dependrà de com uses eixos símbols per tal de facilitar un millor enteniment entre la gent.
Crec que el nacionalisme no ès gens compatible amb el que acì has exposat o almenys tal i com jo entenc el nacionalisme.
Rectifique la última part del missatge anterior: creure amb el nacionalisme modern tal i com ho creiem molts no ès en el nacionalisme xobinista i jacobinista que vindria ser l'original sinò creiem en un nacionalisme on el progressisme siga la peça clau, on les armes no hagen dimposar res i on evidentment la nouvinguda d'estrangers ès acollida amb els braços oberts.
Sobre el enrecordar-te dels teus amics i dir que la terra com a tal ès superflu discrepe, moltes voltes quan he eixit de viatge sí he trobat en falta el poder passejar pels carrers, contemplar el paissatge que tenim, etc.
En definitiva, una nació no pot ser nació si no hi han persones per tant crec que açò que has exposat no ès incompatible amb la nova manera d'entendre el nacionalisme.
per ilustrar això et citarè unes frasses d'en Jordi Pujol sobre este tema , polític i intelectual, val molt la pena de llegir i escoltar les seues reflexions:
"Nacionalisme és la voluntat de ser el que som. I què som? Som una llengua, una cultura, una història, un dret, unes institucions i una filosofia social,
és a dir, una nació.
La nació té raó de ser en tant que ajuda l'home, l'home en concret, per tal que cadascun dels homes i de les dones d'un país sigui. No hi pot haver excés
nacionalista de cap mena quan es té aquesta preocupació de posar la nació sempre al servei de les persones.
El nacionalisme és humanisme: és una ètica. A més, vol ser un culte a la llibertat. En aquest context de valors és on tenen sentit conceptes com poble o
nació.
Catalunya només serà un poble fort si conserva la seva manera de ser, la seva mentalitat col•lectiva i la seva consciència de país, i ho sap projectar cap
al futur.
La nació canvia al llarg del temps. Cal adaptar-se als nous temps, cal rebutjar el culte malaltís del passat, de l'immobilisme, però cal fer-ho sense perdre
les arrels, sense trair els valors de sempre."
En primer lugar gracias a Albert y Maria por sus comentarios. Tengo que decir que en este caso, lo que a mí no me parece bien es que por culpa de rehivindicar o defender una nación, hay muchos países que se encuentran bajo amenazas terroristas, como es el nuestro o fue Irlanda (podéis ver pelis como "Agenda oculta", "En el nombre del padre" u "Omag" entre otras tantas). No considero errónea la idea de un nacionalismo social, lingüístico y cultural, siempre y cuando no sea excluyente, pero en mi caso yo no me siento culturalmente identificado cien por cien con nada, hay cosas de muchas culturas que aunque no sean de mi región, se parecen más a mi forma de pensar que las que me rodean. No tengo por qué identificarme solamente con la cultura que tengo al lado. Ni tengo una historia o un origen común con ningún pueblo, sino que la utilizo como referente para no cometer errores. Sin embargo, respeto y entiendo una forma de pensar colectiva como puede ser el nacionalismo, aunque por mi parte no me considero partícipe de ello.
Eixe ès el gran problema de molts: el nacionalisme ès moltes voltes menyspreat sols pel tema del terrorisme i no, eixe nacionalisme ès el que precissament no defensem la gran majoria de nacionalistes.
Com ja he dit adès tot el qui ve a esta terra el rebem amb les mans obertes i disposats a enriquir-nos molt mès culturalment i viceversa, per tal de que desprès el nnouvingut no siga un foraster sinò un valencià mès com ho pugues ser tu o jo.
Si em permets et posarè l'exemple personal: provinc de Catalunya i porte visquent a esta terra fa vora 9 anys. Acì he forjat la meua adolescéncia , tinc molts amics que estime, m'he sentit plenament integrat en tots els ámbits, etcc. Tot açò ha acabat desenvocant a afirmar una frasse que un bon dia un company em diguè per ilustrar el que sent per estes terres:català de naixement i valencià de sentiment.
David clar que hi han coses d'altres cultures que poden identificar-me, pense que això pot enriquir molt però a voltes tambè t'ho dic, ignorem el que tenim al voltant i ni tansols coneixem gran part de les costums i tradicions que junt a les expresions que mès avant citarè les quals ens dòna una particularitat própia que no vol dir excloent. La cultura manifestada a les festes, teatre, literatura, música, les bandes de música dels pobles i ciutats, etc, construix un teixit cultural immens el qual fa que no arribe a desaparèixer este patrimoni i al mateix temps donar-la a conèixer a l'exterior o als nouvinguts igual que molts exporten la seua al nostre país i entre tots acabem enriquir-nos. Tambè ès cert que la generalitat i l'Estat tampoc han fet massa cosa per tal d'apropar no nomès la nostra cultura sinò la de la resta de territoris perqué la gent puga saber els trets culturals, lingÜístics i socials de cada un d'ells.
parles de no tenir un origen comú amb cap poble i que si de cas per apendre dels errors: tota la história que hem compartit o no amb altres territoris no ha estat sempre negativa ans tot el contrari, ha fet que este poble haja estat un referent europeu durant el segle XV, hem tingut uns furs propis, hem tingut el segle d'or pel que fa a la literatura, pintors ilustres com Soroll i moltes mès coses que per falta de temps no puc cita; que hem sofertat guerres i catástrofes, això tots els pobles, no conec cap que tot haja estat de forma pacífica, ès la história que ens ha tocat i cal lloar alló que mès ens ha aportat com a poble i ser crítics amb els actes que es cometeren ara fa tres-cents anys on per cert cal lloar als valencians que volien viure en llibertat, o a les germanies que es fartaren dels senyors.
La história tè punts bons i roins però per això cal ser crítics i el mès important, coneixer-la mès afons.
Potser m'he allargat massa però crec que el debat ho mereix.
PD: Gràcies a tu per obrir este espai i haver proposat teperqué els demès hi poguem dir la nostra.
Pues mira, en eso te doy la razón. Mucha gente desconoce por completo su cultura más próxima, porque la cree inferior y eso tampoco me parece bien, y yo intento no hacerlo. Por otro lado, es también cierto que mucha gente tampoco se interesa por su historia y la ignora, ni siquiera la tiene como referente, y lo peor de todo es que es gente importante, o mejor dicho, gente gobernante, que en realidad no son ni más ni menos importantes que nadie, pero ellos como regidores de nuestros países, ciudades, pueblos, etc, deberían tener una serie de conocimientos para no hacer lo que hacen algunos, véase PP valenciano, aunque qizá eso no es por ignorancia sino por conveniencia. Por cierto, ojalá todos los nacionalistas pensaran como tú, pero hay muchos que sí que excluyen a la gente que llega a sus naciones y no les dejan adaptarse, aunque también hay quien no se quiere adaptar, claro está, hay de todo, pero por ambas partes. A mí me gustaría pensar que cuando un sudamericano llega a Cataluña por ejemplo no se le obligue a aprender catalán o que si una persona viene de Erasmus a España, se encuentre con que al final los madrileños odian a los catalanes, y al revés, luego el conflicto vasco... No sé. Te estoy hablando de cosas en general. Siempre hay gente que no es así, pero yo he presenciado movidas por el simple hecho de alguien ser de Madrid y otro de Barcelona y eso es lo que me resulta lamentable. Así que reitero, nacionalismo social, cultural y lingüístico no excluyente, yo lo apoyo, aunque ideológicamente no lo comparta, pero tú sabes que yo por ejemplo he cantado contigo muchas veces cosas de al tall y yo creo que no es incompatible. Y en fin, que me gusta que alguien se anime a debatir sobre algo leche, que la gente mucho leer y poco escribir. Se agradece tu participación. Espero que sigas ahí.
Moltes gràcies David, un plaer debatre clar que sí.
Bè, sobre obligar o no obligar m'agradaria matisar:
mès que obligar a un sudamericà a parlar català, seria mès adequat dir-li ensenyar-li el català que ès la llengua del territori junt al castellà i que ademès li permetrà tenir un instrument mès per trobar treball i conèixer mès el país.
Algù s'imagina anar a anglaterra i no saber res d'anglès? o si ho preferiu: veritat que si anárem a llocs de benesuela on es parlara algun idioma minoritari l'aprendríem? almenys jo ho intentaria ja no per obligaciò sinò per poder-me comunicar-me mès i entendre la seua cultura.
Eixos tópics de que si obliguen o deixen d'obligar, fins al dia de hui no he escoltat a cap immigrant que li hagen posat una pistola per apendre el valencià ni res paregut. Crec sincerament que esta imatge no es correspon amb la realitat. Poden haver excepcions? clar, imbécils n'hi han a tot arreu però el govern de Catalunya i les seues institucions han de fer esforços molt grans perqué la llengua no acabe sent mès minoritária del que ara ho està sent sense que això signifique obviar al castellà.
al nostre país això ès molt mès complexe: lamentablement no hi ha un programa d'immersió de la llengua per tal de que la societat valenciana el puga emprar a la seua vida quotidiana i laboral, els immigrants malauradament no els fa falta apendre este idioma perqué veuen que amb el castellà ja n'hi ha prou. Sincerament, això significa deixar escapar una senya d'identitat que els valencians siguen de la idiologia que siguen o de la condició que sigue, hem de preservar i protegir.
evidentment que cantar cançons d'Altall o qualsevol cançò en valencià no ès signe d'incompatibilitat, sortuosament acì podem expresar lliurement els nostres pensaments, estem en democràcia i mentre això no vulnere els drets dels demès tot ès válid.
Acabarè fent tambè una reflexió: qui ès capaç de fer mogudes tipus anticatalanisme, antiespanyolisme, mogudes perqué u ès d'una o altra ciutat, realment dubte que tinguen una idiologia i m'explique de forma breu:
jo no em considere espanyol però això significa que sòc antiespanyolista? clar que no, cadascù que crega el que vulgui, jo tinc unes idees i vosté unes altres, això no ha de servir mès que per presentar distintes visions a la societat del que cadascù entén eixe territori.
La meua aspiració ès la plena sobirania del poble valencià per desprès este decidir el que mès li convingà; he d'odiar a la gent de Madrid o d'altres zones de l'Estat? doncs mire no, jo per sort tinc amics repartits a tota l'Estat incloent madrilenys, la meua relació ès cordial i d'amistat, sols ens separa la visió que cadascù tenim sobre Espanya. Res mès.
Amics us recomane que conegau el valencianisme mès a fons, em dòna la sensació de que o no hem sabut arribar o molta gent (no em referisc a vosaltres o a tu en concret) que ni tansols s'ha interesat a llegir ni que siga alguna cosa sobre esta manera d'entendre este territori.
Respecte als governants bè, no ès que coneguen o deixen de conèixer la nostra história, ès que tampoc els interesa ja que la seua manera d'entendre la Comunitat Nacional Valenciana ès molt distinta a com pensem nosaltres, una Comunitat que ha d'aspirar al máxim autogovern possible i treballar al servei de les persones per tal de millorar l'abitatge, urbanisme, aigua,etc sempre des d'un consens i reclamant de tu a tu al Govern de l'estat alló que siga necessari per dur-ho a terme; dins d'estos serveis ès la cultura i l'educació, el Govern hauria de tenir mès en compte estos aspectes alhora de redactar els presupostos per tal d'invertir en el teixit cultural i a la seua creativitat, perqué els xiquets tinguen escoles en condicions, perqué la gent en definitiva tinga mès accés a la nostra cultura.
PD: us recomane el blog del meu company Enric Nom de dèu, allì podreu complementar molt encara mès de com entenem el nacionallisme:
www.nomdedeu.net
Com he dit adès: estic fent intervencions un poc llargues però ès un tema on per sort conec i puc parlar amb arguments sobre el tema. Reconec que m'hi tire molts minuts escrivint però gràcies a blogs com el teu crec que es pot debatre de forma seria i fa que u es puga explaiar.
He visto la película de Martin (Hache). Es un poco rara, pero tiene reflexiones muy interesantes. Hache es un joven que divaga por el mundo sin saber a dónde va. Hache podría ser un ciudadano del mundo, porque no se siente vinculado con ninguna cultura. No tiene vínculos que lo atrapen en ningún lugar. Simplemente va de aquí para allá sin ninguna motivación. Además, esta película habla de que a veces la gente no encuentra su lugar en el mundo. Y, por otra parte, las leyes sociales obligan a sentirse de algún sitio. Cuando alguien, como Dante (otro personaje de la peli), elije un modo de vida distinto, se puede encontrar con el temido “rechazo”. Pero ¿es lógico renunciar a un estilo de vida por miedo a que nadie lo entienda? En fin, es una película que da mucho de sí.
El fet de sentir-se o no d'un lloc ès una cosa molt personal d'una persona i amb això ningù tè dret a reproxar-li res al respecte.
De totes formes crec que moltes voltes u tè vincles no per cap idea o forma de vore el seu territori sinò per alló que ha pogut vore a la seua infantesa o lloc on haja viscut molts i molts anys.
Mirarè a vore si puc vore la película que citeu per fer una crítica mès sólida sobre el seu argument.
Ja, verjetno zato je
Publicar un comentario